Participant a reunions de seminaris formatius: matemàtiques

Cercant avaluació del procés a "mates"

Avui estava molt emocionada, ja que a l’hora de la exclusiva de la tarda, teníem seminari de matemàtiques. Mai havia assistit a ningú, ja que les practiques començaren avançat el curs escolar i encara no ens havia coincidit.

Sempre és polit parlar de les coses que van bé i de lo “beníssim” que ho fem, però trobo important parlar d’aquesta experiència. No és que fos malament, considero que cada passa ens apropa més a la fi, però vull remarcar les conclusions que he estret d’aquesta experiència, que hem ressonen d’altres experiències viscudes i que torbo que poden ser un contínuum en les relacions humanes i relacions laborals. Ho he viscut a la meva feina i ara el veig en aquest seminari.

Bé, començaré a explicar l’experiència: la idea era treballar i elaborar entre tots els d’Infantil una avaluació "processual", els processos matemàtics.

He de dir que jo vaig haver de preguntar a que es referien amb processual ja que els exemples que ens van mostrar, no els veig que avaluessin el procés, sinó la consecució o no d’algun ítem, i ho vaig dir (amb tota la vergonya de qui està nou a un lloc i encara més, de pràctiques, o sigui, sense terminar de saber). La veritat és que hem van mirar amb cara estranya, aquesta va ser la meva sensació, però no podia callar el que pensava que no era com toca, no podia perdre molt: si estava equivocada, entendria el perquè, i si estava encertada, pot ser anéssim a partir de aquell moment en la direcció correcta.

Posaré un exemple: per un ítem de sap comptar de diferents maneres, jo considerava que no diu com ho fa: a lo millor inicia el compteig però repeteix els objectes a comptar, tot i que diu la seqüència numèrica correcta, o pot ser que sí que assigni a cada objecte un numero però que no sigui la seqüència numèrica correcta. Hi ha molta diferència. Pot ser que per contar assenyali amb el dit, o toqui els objectes, o els mogui cap a altra banda. Si volien del procés, crec que hem de contemplar aquests aspectes.

La resta de seminari va anar una mica per altres bandes, i vaig veure diverses actituds: negativistes dient que no serviria per res perquè la ratio és alta i no tindrien temps després per passar aquesta avaluació, o per no veure aquesta avaluació dins el procés del projecte d’aula; positivistes intentant arribar a una eina pràctica per utilitzar com guia, alguns cansats, avorrits o perduts. I jo, clar, preguntava de tant en tant: però, exactament, què voleu? Alguns crec que em miràvem com dient: “calla, que no avancem, pesada, pareixes bamba”, però considerava que era important concretar què es vol fer, per anar fent, arribar a un consens, i no fer per fer, cadascú en una direcció. Pot ser ells tinguessin clar cap a on anaven, però jo no el veia res clar. La meva tutora en va dir que m’entenia, però que millor que ho deixes això, ja que la resta pareixia no voler escoltar, que ella opinava igual que jo. Almenys això em va animar, tot i que vaig sortir de la reunió amb una part de mi dient que quina llàstima de temps perdut, i altra, la positiva, dient: “ànim, pas a pas s’arriba i es fa camí, això segur que ha servit per començar el camí. Total, a Santiago arriben diversos camins, alguns més llargs, alguns més directes, i cadascú té els seus aprenentatges... Idò amb això, el mateix. A més, hem deixa més clar el que volíem fer les del meu grup de pràctiques amb el projecte de millora del centre, que just és sobre matemàtiques.

Ánims!